Decisions preses en actiu i responsabilitat quan la societat s’atura

Introducció

Quan una empresa funciona, gairebé ningú pensa en el seu final. Es governa pensant en créixer, en aguantar, en resoldre el següent repte. Igual que passa amb la salut, el pensament sobre el que pot venir després només apareix quan les circumstàncies s’imposen.

Entre 2020 i 2024 s’han creat a Espanya més de 500.000 empreses. El 77% continuen actives. El 23% ja no operen. La dada és coneguda. El que no sempre es posa sobre la taula és què passa amb les decisions preses quan tot funcionava i com aquestes poden generar responsabilitat quan la societat s’atura.

Perquè l’activitat d’una empresa pot cessar per molts motius —concurs, dissolució, inactivitat o extinció— però la responsabilitat dels administradors no desapareix necessàriament amb l’aturada. El temps, el canvi de càrrec o fins i tot la sortida de l’empresa no esborren el rastre del govern exercit.

Aquest article parteix de les dades d’INFORMA D&B per obrir una reflexió de criteri: com s’analitza la responsabilitat directiva quan la societat ja no està en actiu, però les decisions que la van governar continuen sent revisables.

Quan la societat està activa: la responsabilitat visible

Mentre la societat opera amb normalitat, la responsabilitat de l’administrador és, aparentment, clara i coneguda:

• Deure de diligència i lleialtat.
• Presa de decisions informada.
• Compliment normatiu mercantil, fiscal, laboral, mediambiental i de dades.
• Deure de transparència amb socis i tercers.

És la responsabilitat en present. La que acompanya el dia a dia del govern.

No obstant això, fins i tot en aquesta fase, moltes decisions tenen efectes diferits. Contractes, finançament, polítiques de persones, riscos mal atesos, inversions o omissions que només mostraran conseqüències quan l’empresa entri en tensió.

Governar bé no és només encertar avui. És deixar rastre de criteri.

Quan l’empresa deixa d’operar, però no es tanca

Segons l’estudi d’INFORMA D&B, de les més de 116.000 empreses que han deixat d’operar en els últims cinc anys, el 67% no ha comunicat oficialment la seva situació.

Aquí apareix una zona grisa especialment rellevant:

• Societats inactives sense dissolució formal.
• Full registral tancat per crèdit incobrable.
• Incompliment de dipòsit de comptes.
• Empreses “silencioses”.

En aquests casos, l’activitat s’atura, però la societat continua existint jurídicament.

I amb ella, també ho fa la responsabilitat de l’administrador.

La no-decisió —no dissoldre, no comunicar, no ordenar el tancament— és també una decisió. I pot generar responsabilitat futura davant:

• Administració tributària.
• Creditors.
• Socis.
• Tercers afectats.

Concurs, dissolució o extinció: no tots els finals són iguals

Les dades mostren que només un 0,22% dels cessaments han estat concursals. Un altre 0,22% corresponen a dissolucions formals. Les extincions superen el 4%.

Això indica una realitat incòmoda: el concurs no és el camí habitual, malgrat ser l’instrument legal previst.

Des del punt de vista de governança, els escenaris són molt diferents:

Concurs de creditors

• Moment de màxima exposició del criteri directiu.
• Anàlisi retrospectiva de decisions prèvies.
• Possible derivació de responsabilitat per qualificació culpable.

Dissolució ordenada

• Reducció de riscos si es fa a temps.
• Compliment formal com a element protector.

Tancament de full registral o extinció tardana

• Increment del risc personal.
• Percepció de deixadesa o mala praxi.

El final de l’empresa és, sovint, el moment en què es revisa tota la trajectòria del govern.

Deixar el càrrec no és deixar la responsabilitat

Un dels errors conceptuals més habituals és pensar que el cessament de l’administrador posa fi a la seva exposició.

No és així.

• Les decisions preses durant el mandat continuen sent analitzables.
• Les omissions també.
• El termini de prescripció juga en contra del curt termini mental amb què sovint es governa.

Això és especialment rellevant en empreses que tanquen anys després de determinades decisions clau.

La responsabilitat és retrospectiva. I personal.

Administradors de dret i administradors de fet: quan el govern real no coincideix amb el càrrec

No totes les responsabilitats provenen únicament del nomenament formal. El dret mercantil reconeix també la figura de l’administrador de fet: aquella persona que, sense constar oficialment com a administrador, exerceix una influència decisiva i continuada en el govern de la societat.

A la pràctica, això pot incloure:

• Socis majoritaris que dirigeixen o condicionen decisions clau.
• Persones que poden nomenar o cessar administradors de manera efectiva.
• Direccions que actuen sense autonomia real de l’òrgan formal.

Quan la societat s’atura i s’analitza el seu passat, no només es mira qui constava al Registre, sinó qui governava realment.

Aquesta realitat és especialment freqüent en pimes i en fases inicials de projectes empresarials.

Apunt específic: startups i responsabilitat davant els socis

En l’ecosistema startup, aquest debat és encara més crític.

• Capital avançat per socis i inversors.
• Expectatives de creixement ràpid.
• Governs sovint joves i poc estructurats.

Quan una startup deixa d’operar, la pregunta no és només per què ha fallat el model, sinó:

• Com s’ha informat als socis.
• Quin criteri s’ha seguit en l’ús del capital.
• Si s’han documentat les decisions.

El fracàs empresarial pot ser legítim. El desordre en el govern, no.

I és aquí on molts fundadors descobreixen tard que la responsabilitat no depèn de la mida, sinó del rol.

Quan qui s’atura és l’administrador: responsabilitat que no s’extingeix amb la persona

Fins aquí, la reflexió s’ha centrat en què passa quan és la societat la que s’atura. Però hi ha una altra circumstància menys pensada i igualment rellevant: quan qui s’atura és l’administrador.

La mort, la incapacitat o la desaparició sobrevinguda de l’administrador no extingeixen automàticament la responsabilitat derivada de l’exercici del càrrec. Les decisions preses mentre governava —accions, omissions, criteri aplicat— continuen sent analitzables si, amb posterioritat, emergeixen danys, incompliments o perjudicis.

Aquesta continuïtat no és una anomalia del sistema. És coherent amb la lògica de la responsabilitat: no respon la persona pel fet de viure, sinó pel fet d’haver governat.

Quan la societat entra en concurs, es dissol o és objecte de reclamacions després de la mort de l’administrador, el focus no es posa en la seva absència, sinó en el rastre del govern exercit. I aquest rastre no desapareix amb la persona.

Aquest escenari obliga a una lectura incòmoda però necessària: la responsabilitat directiva pot projectar-se més enllà de la trajectòria vital de qui ha exercit el càrrec. No com a càstig, sinó com a conseqüència natural d’haver assumit una funció de govern.

Una lectura estructural de les dades

Les dades d’INFORMA no parlen només de mortalitat empresarial. Parlen de com tanquem.

• Moltes empreses deixen d’operar sense decidir formalment.
• La microempresa concentra el 98% de les inactivitats.
• El silenci és més habitual que el procediment.

Això no és només una dada econòmica. És una dada de cultura de govern.

Conclusió

Governar una empresa és assumir responsabilitat mentre existeix… i després.

L’activitat pot acabar-se. La responsabilitat, no necessàriament.

Anticipar el final, ordenar-lo i decidir-lo amb criteri forma part del bon govern. Tant com créixer.

La pregunta no és si la teva empresa continuarà sempre.

La pregunta real és una altra:

si avui l’activitat s’aturés, què explicaria el teu govern —les decisions preses, els silencis, els criteris aplicats— sobre tu d’aquí a cinc anys?

Maria Torra

Consultora en responsabilitat directiva i governança
Dracma