Si ets una empresa compromesa amb la inclusió has de saber que la sordesa és la discapacitat més invisible de totes.

Aparentment les persones sordes no tenen signes externs que avisi que necessiten un tracte diferent. El veritable problema és que com que no es veu la seva discapacitat, ningú no es preocupa de si han entès bé el que se'ls comunica, perquè ho donem per fet que ho han sentit.

Ni t'imagines les males estones que passa una nena sorda de petita que en no entendre què li diuen a classe, ni als seus companys, fàcilment la cataloguen com una persona absent, despistada, poc atenta. Fins al punt que la seva pròpia família arriba a negar la seva sordesa perquè ella fa l'impossible per fer veure que s'assabenta del que s'ha parlat i així passa, un dia darrere l'altre, sense rebre cap mena d'ajuda.

És possible que, ni tan sols sigui escoltada quan confessa no sentir el que li han dit, ja que en dubten i tot això provoca un estat d'ànim que haurà de superar la resta dels seus dies.

Sovint diuen que les persones sordes són persones reservades, tancades, que prefereixen viure al seu món, però no és tan cert com els agradaria poder dir “no t'he entès perquè no t'escolto” sense veure les cares d'incredulitat dels seus interlocutors.

És tan invisible la sordesa, que una persona parcialment sorda d'una oïda pot portar a mitges una conversa quan li parlen per la direcció i el sentit de l'oïda bona, però queda totalment en silenci quan el so li ve de l'oïda amb discapacitat. Què sol fer en aquest cas? Procura posar-se del costat que sent bé el seu interlocutor, però si resulta que en hi han dos, un a cada costat, l'angoixa per seguir correctament la conversa pot ser majúscul.

Només puc dir que “el somriure amb cara de pòquer” per simular seguir amb la conversa, allunyar-se dels sorolls del carrer, de maquinària en funcionament, d'aglomeracions, i fins i tot d'un restaurant on venen de tot arreu, fa que sigui la seva solució més utilitzada.

Per què, et preguntaràs? Doncs perquè ja està cansada d'haver intentat dir que no sentia i que ningú no en faci cas. Perquè quan la reunió és per a altres objectius no es creu amb prou dret per exigir que les condicions ambientals siguin apropiades per a la seva audició i la segueix invisibilitzant per no cridar l'atenció, no sigui que el perjudiqui al seu lloc de treball o d'estudi.

Creu-me si et dic que quan vaig veure el vídeo de la Laura, ensenyant el llenguatge per signes dels sords per les xarxes socials, primer vaig pensar, que extraordinària és la tecnologia per millorar la vida de les persones! I per altra banda, em vaig preguntar: quantes Lauras es necessiten per conscienciar la població que els sords són capaços de comunicar-se i de mostrar el seu talent, que la societat encara desconeix?

Gràcies a la revolució digital, serem més humans ajudant més i millor persones que realment ho necessiten tot i que no es queixin i no se'ls noti patir.

Vaig llegir el llibre “Les meduses no tenen orelles” d’Adèle Rosenfeld i, encara que no hagi perdut mai tanta audició com el seu protagonista, sí que puc afirmar que em vaig veure identificada en molts paràgrafs del llibre.

Aquelles rialles de les amigues de petita que, en no entendre el que deien, acabaven amb aquell rintití de, però què dius, és que ets sorda o què? i moltes altres anècdotes en què confonent allò escoltat, responia una ximpleria que les altres esclataven a riure, o la quantitat de vegades que contestant sí i veient la cara de sorpresa de l'oient, reaccionaves ràpidament dient no, no, no. Tot plegat va fer que creixés havent-me esforçar més per entendre el que s'explicava a classe i suplir la manca d'oïda amb la lectura posterior.

Segons Lousie, la protagonista del llibre d’Adèle Rosenfeld, quan observava el seu amic Thomas, podia sentir-se com aquella persona que hagués estat si no fos la que era, o la que hauria pogut ser si un implant li permetés ser normal.

El veia:

- Girar el cap, alhora que els altres, cap a on havia passat un succés;

- Alçar la vista quan un avió travessa el cel;

- Sentir converses en un transport públic;

- Respondre alhora múltiples peticions al carrer, amb un somriure educat encastat als llavis.

Tot i tenir persones molt properes que et comprenguin, la manca d'audició, de vegades, no l'entenen i la confonen i la reacció pot ser dolorosa.

No val allò que Víctor Hugo va dir: Tant és la sordesa de l'orella, si l'esperit sent? L'única sordesa, l'autèntica sordesa, la sordesa incurable, és la de la intel·ligència.

Potser sí que l'estudi, la voluntat, l'esforç i la constància puguin suplir amb escreix la manca d'audició, però em pregunto, on hauria pogut arribar una persona sorda, si s’hagués assabentat de tot el que succeïa al seu voltant des de la infància?

Potser també serà per tot això, que els plans de salut a les assegurances de salut privades, que inclouen programes de salut infantil amb diagnòstics d'otoemissions acústiques són, per a mi, plans molt recomanables, encara que diria que falta molt per tenir el focus en plans de prevenció acústica per a totes les edats.

Transformació en diversitat i inclusió a les empreses, una inclusió real

La Fundación Randstad aposta per la igualtat d’oportunitats. Saben que només mitjançant una ocupació es pot aconseguir una integració real dels col·lectius en risc d'exclusió. I treballen atenent persones amb dificultats auditives perquè trobin feina i puguin oferir el seu talent al servei de la societat. Només amb aquesta diversitat serà possible una societat més igualitària diuen i jo ho comparteixo plenament.

El seu programa “La Revolució de l'Humà” remarca les qualitats pròpies de l'ésser humà en un món cada cop més tecnològic. Aquestes habilitats seran un pilar fonamental en els propers anys a causa del canvi del mercat laboral per la digitalització. Els equips seran més diversos perquè afrontin els nous reptes i millorin els serveis i productes de les empreses.

Laura López Espejo sorda profunda des de naixement amb una família oient menys ella, la seva germana i la seva cosina és un exemple destacable. És educadora i mestra d’educació infantil i d’educació especial en aules d’infantil i primària.

El seu projecte personal, orientat a pares amb fills sords i professors, ha revolucionat les xarxes socials i pots veure-la en aquest enllaç "Aprende con Lauu".

Incansable lluitadora reclamant sempre els drets dels infants i professionals de la docència sords. Si la Laura està ensenyant persones sense discapacitat a ser més capaces, hauríem de continuar considerant-la una persona amb discapacitat?

Per més que la tecnologia avanci, podrà assolir el talent de les persones?

La inclusió la fem entre tots, i hem de pensar que podríem ser nosaltres el que patíssim el menyspreu de l’exclusió, ja que també hi ha sordeses sobrevingudes per malalties, per efectes secundaris de medicació i per accidents.

Aquestes sordeses que, són una de les incapacitats permanents que podríem patir al llarg de la nostra vida, poden canviar totalment el seu rumb, si a la societat no donem prioritat a la inclusió i a la prevenció.

Hi havies pensat mai en la discapacitat invisible i les seves conseqüències?

Maria Torra