El dolor, aquell polissó que, sense bitllet, puja al vaixell per acompanyar-te en el teu viatge i s’instal·la còmodament per no baixar. Cito el dolor físic, perquè no sabria dir si el mental es pitjor. El que sí que puc dir, és que el coneixes i no li dius “Tant de gust” i només esperes que se’n vagi per oblidar-te’n d’ell. Com si mai hagués existit, com si fos algú del qui es parla, però no li has vist mai la cara. Però què carai he fet jo per haver-lo de conèixer? No calia que me'l presentessin!

Naixem en el dolor de la mare, i per saber que hi som, ens arrenquen el primer plor. Un bon dia sense més, et despertes i t’ha vingut a veure. I tu, amable, li parles a cau d’orella i li preguntes, què hi fas aquí? Què se t’ha perdut, per venir-me a veure? I es fa el longuis, per no respondre. Passava per aquí, no volia molestar, serà una visita curta, no em faré pesat. Però la visita s’allarga i s’allarga, i creus que deus ser tu qui no està avesada, i, d’un moment a un altre, se’n anirà.

No cal ser grollera, no cal fer-lo fora a empentes, no cal donar cops de peu. Dissimula i veurà que no és grata la seva presència. Però insisteix i persisteix i quan es fa constant i no abandona, llavors et desesperes i demanes ajuda.

Ho expliques a qui creus hauria de saber-ne i llavors confonen l’origen de la seva insistència. Esperes que deixi de donar-te la murga i no ho fa.

En aquest punt el metge de capçalera, sense prendre’m ni tan sols el pols, va confondre un dolor muscular per un còlic nefrític. Immediatament se’m va subministrar un calmant mitjançant una injecció a la cuixa. Una recepta amb més calmants en càpsules i pastilles i cap a casa.

Tot sigui que ja coneixia el què és un còlic nefrític i que el dolor ve i se’n va com quan vaig tenir els dolors de part, minvant el dolor amb unes bones respiracions, i aquell dolor no minvava de cap manera, ans al contrari, li vaig demanar al meu marit que em portés a urgències a Hospital Comarcal de l'Alt Penedès a Vilafranca del Penedès.

He de dir que em van atendre molt ràpidament, em van portar a un bòxer i em van subministrar calmant intravenosos immediatament. Llavors van fer les analítiques, més tard una radiografia i finalment una ecografia. Cap de les proves va donar indicis d’un còlic nefrític però sense un clar diagnòstic i uns dolors que no baixaven, a les vuit del vespre, em van xutar un calmant més potent i cap a casa, que fes el seguiment el metge de capçalera.

Aquella nit, va ser la nit del lloro. El dolor persistia i cada cop era més insuportable, però el vaig aguantar. L’endemà el vaig passar estirada al llit que era l’únic lloc suportable, doncs ni dreta ni asseguda el dolor es podia resistir, amb una cama dreta com un suro, a prop del genoll.

La següent nit, pitjor que l’anterior, tota la nit desperta fins que, rendida, vaig adormir-me a una hora molt avançada de la matinada. Quan em vaig despertar, estava sola i el dolor era tan intens que pràcticament no em podia ni moure del llit.

Llavors, vaig tornar a trucar al dispensari del meu poble i no em contestaven. Per la qual cosa vaig trucar el número de Telemedicina de la meva assegurança mèdica privada.

Explicada la situació, em van dir que havia d’ingressar ràpidament a un hospital pel què fos que tingués i m’enviaven una ambulància

Pensant que l’Hospital Comarcal de l'Alt Penedès no tenia l’equip de ressonància magnètica en funcionament, doncs ho vaig sentir als bòxers, dos dies abans, em vaig decantar per un hospital privat. El cas és que havia d’escollir l’hospital privat més proper i em vaig equivocar de totes, totes.

Per què? Doncs perquè vaig desestimar els hospitals petits que tenia més a la vora, el de Martorell Fundació Hospital Sant Joan de Deu i el del Vendrell Policlínica Comarcal del Vendrell, per no haver sentit a parlar d’ells i també tota la llista de centres hospitalaris de la ciutat de Barcelona, per la infinitat d’embussos de tràfic que hi ha des de que la AP7 ja no és de pagament. Llavors, se’m va ocórrer que l’Hospital General de Catalunya era el més apropiat de tots els que em van suggerir i cap allà m’hi van portar.  

Vaig arribar al gran Hospital Universitari General de Catalunya i, al cap d’unes hores, la impaciència va aparèixer.

Val a dir, que no tinc cap queixa de les persones que em van atendre, per la seva amabilitat i cordialitat, però sí he de dir i per això ho manifesto, que si les persones fan les entitats, la direcció és la responsable dels serveis de les mateixes i aquí la direcció falla de debò.

Quan una persona va a urgències, transportada per una ambulància, està clar que no és un caprici o quelcom que s’hagi de menystenir, encara que no sigui de vida o mort.

Està comprovat que el dolor només el coneix qui el pateix, ara be, les persones, que estan acostumades a atendre a d’altres amb dolor, tenint els mitjans, haurien de ser més resolutives i buscar, al menys, totes les vies per minvar-li aquell dolor, sense caure en la solució fàcil de subministrar solament calmants, doncs així no van a buscar la causa, que, si no s’ataca, aquest no desapareix.

Al cap d’una bona estona d’estar en una camilla, a urgències, em va venir a veure una traumatòloga, doncs jo havia explicat que abans de venir havia parlat per telèfon amb l’uròleg del meu marit, explicant els símptomes, havent-me fet fer algunes coses, i m’havia dit que no era un còlic nefrític, que em fessin una ressonància magnètica a la part abdominal, doncs li semblava que allò podia ser una falsa ciàtica, el que se’n diu "síndrome piramidal".

La traumatòloga em va mirar i tocar l’esquena i quasi be va confirmar que era allò el què em passava, però, que em farien diverses proves per confirmar-ho i descartar qualsevol altre possible lesió.

Després d’unes hores, em van ingressar en una habitació, seguint les prescripcions dels calmants indicats de bon inici, i a esperar.

“No es pot tenir a una pacient ingressada 8 dies en un hospital, esperant proves, on està prostrada al llit fent justament el contrari del que li convé”

Quan el dolor no s'apaivaga amb calmants i es demana un diagnòstic per el que s'han de fer proves, entrant per URGÈNCIES, amb un diagnòstic aproximat inicial, una solució previsible mitjançant fisioteràpia, no es pot tenir a una pacient ingressada 8 dies en un hospital, esperant proves, on està prostrada al llit fent justament el contrari del que li convé (tots tenim accés a informació contrastada per internet), per molt maca que sigui l'habitació, (vegis la foto), per molt amables que siguin les infermeres i infermers, (cap queixa, al contrari, molts atentes malgrat no sabien mai ni el dia ni l'hora que es farien les proves), una traumatòloga que per no donar una solució pràctica i útil per minvar el dolor (a les pregunta: quan? s'encongia d'espatlles, o reculava fins desaparèixer de l'habitació i no rebia més preguntes), que avança un possible tractament que mai arriba, i finalment, la confessió de la doctora de la unitat del dolor quan em va dir, al cap de vuit dies d’estar ingressada, que l’acabaven d’avisar.

Descoordinació de facultatius, pèssim sistema informàtic, ineficiència, malbaratament de recursos i una habitació ocupada que podria haver estar més útil per a un altre pacient, una despesa excessiva, i el pitjor: inocular fàrmacs amb efectes secundaris masses dies.

Com pot ser que un traumatòleg d’un hospital no treballi fent equip amb fisioterapeutes i ni tan sols et prescrigui la seva intervenció?

Quan passa tot aquest munt de despropòsits, demanes l'alta voluntària.

Per descomptat faré l'oportuna reclamació. La faré no per mi, sinó pels que, com jo, (se sentia pels passadissos queixes idèntiques d'altres pacients ingressats) puguin tenir la mala sort d'anar a parar allà. De fet, ja he contestat una enquesta de la que no he rebut cap resposta. Seguirem.

En el meu cas, ni que sentís molt dolor, constant i rabiós, ja sabia que no era de vida o mort i com que, per sort, de moment, estic be de moltes constants que d'altres pacients no, pensava, inclús ho vaig dir: Quants pacients se'ls pot complicar el que tenen, per manca d'atenció a temps? No sabien què contestar-me.

Amb tot aquest desgavell, a la nit, la bèstia es desfermava malgrat tot el que, en vuit dies, em donaven, sense apaivagar el dolor.

El dolor és inevitable, el sofriment és opcional, deia Buda. La meva opció va ser anar-me'n i demanar l'alta voluntària. Quina pot ser la d’altres?

Ja pots imaginar si te’l recomanaré aquest hospital HUGC.

Amb tot això, el que vull també manifestar és que els serveis sanitaris no són l’asseguradora mèdica, si aquesta concerta els seus serveis i no te el centre de la seva propietat.

Que l'asseguradora ha de vetllar pels serveis que té concertats i per això tindrà el meu informe oportú pel tracte rebut i que, malauradament quan et trobes malament, no estàs en plena capacitat de decisió i les cures externes haurien de funcionar d'una altra manera i ser més eficients.

Potser em vaig equivocar en escollir l’Hospital, potser hagués hagut de posar-me en contacte amb la companyia quan veia que tot això s’allargava inexplicablement, però del cert és que ara, que estic millor, després d'un parell de sessions amb una bona osteòpata, ho he de fer saber.

No pot ser que la sanitat pública ni privada funcioni malament. S'hi juga amb la vida de persones. Primer, perquè són persones, siguin de l'edat. sexe i procedència que siguin i tenen tot el dret a rebre una atenció correcta. Segon, perquè és un dels 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible, la Salut i el Benestar, dels que tan ens omplim la boca. Però, a més, perquè paguem molts diners al llarg de la nostra vida laboral per l'atenció sanitària, i els que a sobre paguem una assegurança mèdica privada, no pot ser que rebem un tracte tan deplorable. Sense parlar dels dies que en estar de baixa no he atès les meves tasques professionals i les pèrdues que això em pot ocasionar.

Després les estadístiques ens diran que la gran despesa que hi ha, pel subsidi de les baixes per incapacitat temporal i per incapacitat permanent, no aguanta els pressupostos de l'Estat. Que les empreses tenen una baixa productivitat per les baixes laborals. Que si hi ha manca de personal mèdic i sanitari doncs se'n va del país.

Jo no sé si m'agradaria treballar en un hospital on cada dia hagués de sentir queixes, per la manca de coordinació dels serveis. No crec que el mal funcionament d'un hospital privat sigui degut a un col·lapse de pacients per falta d'atenció a la sanitat pública. Hi ha d'haver alguna cosa més que podrien solucionar. Intentaré fer arribar la meva queixa a la direcció d'aquest perquè ho sàpiga. La resta ja no és a les meves mans.

Podeu assegurar l'atenció sanitària per garantir que les persones tinguin accés a la salut privada, que és innovadora, ràpida, completa, internacional, accessible les 24 hores del dia de qualsevol dia de l'any, amb accés a una segona opinió amb els millors especialistes del món, però, l'assegurança no són els facultatius ni els centres sanitaris i, per tant, si ells no actuen com s'espera, les asseguradores només ho saben si els usuaris ho comuniquen. Fem crítica constructiva i esperem que la nostra participació arribi a qui correspongui i contribueixi a millorar l'atenció sanitària tant pública com privada.

Tot això és de responsabilitat professional i social.